El context com a potència de canvi


L’absència o l’ocultació de context en periodisme és cosa tan vella com repetida. Titulars com crisi al mediterrani em remeten a intemperies narratives tan parcel·lades com inconnexes. La manera com construim els relats sobre qui fuig a Europa (per exemple) són bastida limitant amb vocació de futur. Enllacem causes? Anem prou enrere? Arribem als fangars, motlles de governs i fronteres? Mentre ve la resposta moment i minut són l’envàs informatiu amb què bastonejar audiències. Aquí i ara. Obrir focus, explicar associacions amb vocació cartogràfica és rar. Un mapa ajuda a passejar la intuïció d’un lloc a un altre i a assajar punts de trobada. Enllaçar l’assot a mida de cada part del món perfila una hidra informativa mare de soroll i de paraula torta i de superfície.

Una cobertura pot tenir limitants raonables: un company em deia fa dies que la caiguda d’Alep es narraria èpica contra els jihadisme. Existien condicionants:  l’opacitat del règim se sumava, em deia, a la manca de bones fonts (calen recursos) i l’actual model periodístic d’òptica binària. Sumant-hi el temps-tuit de l’univers multimèdia la velocitat no pot ser sinó aglutinant de tòpics en relats mancats de memòria. Sense prendre distància no es pot sortir d’un quadre o parcel·la. Reclosos dins, entre cacofonies, ens resta abraçar alguns fils del llenç i tancar els ulls damunt l’abisme. Sense poder ja interpretar el martelleig d’estridències és passi Vip a la deriva acrítica. 

Les portes a ampliar context o establir semblances poden obrir-se fins fent turisme. El febrer de 2012 preparava un llibre per a nens a la Badía de Portobelo (Panamà) sobre el “Carnaval Congo”. Afrodescendents pobres i comerciants xinesos veien des d’un costat de la badia el palau de la fortuna espanyola que lidera projectes al poble. A Portobelo aquest Ordre és tan vell com la seva Duana (1634). Edifici singular i museu mut, la seva arquitectura renaixentista la fa apta per a selfies. Amb tot, gratant amb una sola ungla, la història canvia i els fortins del poble, l’expoli colonial africà i les migracions actuals a l’Europa rica trenen ecos de seguida.

Portobelo no només aplegava les mercaderies del Virregnat del Perú, no només impulsava l’europa preindustrial sota el setge de per corsaris fets llegenda com (Sir)Francis Drake o Henry Morgan. També s’hi venien esclaus. Les runes d’un carreró vora la Duana pertanyien al mercat punt d’arribada d’homes a vendre i pont cap al carnaval que havíem anat a veure. Gratant amb una altra ungla és ràpid trobar que els espanyols eren pioners a l’esclavisme americà. Catalunya va efectuar almenys 360 operacions (sXVIII-XIX) contribuint a la fortuna dels Güell o d’Antonio López López (Marqués de Comillas). La revolució industrial catalana bevia del tràfic d’esclaus en un context que s’anomenaria Renaixença.

Als media els migrants africans són de tercera. No s’hi recorda massa que els esclavistes europeus van arrencar més de 10 milions de persones al sud del Sahara (18 segons versions) i van fer i desfer a voluntat. L’exemple de Portobelo potser no lliga directament amb els embarcaments de Líbia avui, però apunta a una predació que encara dura. Parlar de coltan, de diamants de sang o de la partició del Sudan sense esmentar el (post)colonialisme, és construir un relat coix quan Europa externalitza fronteres. És com parlar de Drake o Morgan i per acabar en Johnny Deep i no a la cort d’Anglaterra.

L’espectacularització multimèdia és parenta (aparenta) del cine d’acció. La disco informativa esquitxa, barreja peces estroboscòpiques on videos de conflicte, titulars a cinc columnes i saturació visual, prometen mala digestió i cursa de hashtag. Els castells de cartes informatius s’aixequen i cauen sobre qui s’hi exposa. Entre onades de runes la plata que transitava Panamà articula indústries, pòdiums tecnocientífics i algoritmes financers trenats en fils o famílies de màfia. Des dels vèrtex d’accionariat es tiben alternativament mass media, gallets i lobbies.

Sembla que per entendre què passa a Lesbos o a Líbia no calgui recordar les satrapies colonials. Ni l’europa que es va matar des dels seus trossos. Ni com van arribar els acords Sykes-Picot (1916) que trossejaven la llesca oriental untada avui en pólvora (d’Afganistan a Síria via Iemen i la legalització de colònies a Cisjordània). La tinta vella del tiralínies s’esborra i fins els comercials de la plutocràcia, al Congrés, airegen en públic la diana dissenyada Samuel P.Huntington. Quan diguin més obertament que Xocarem Civilitzadament, serà sense vergonya i en directe.

La pugna per matèries primeres és taulell per cretinismes d’elit. El mapa d’explotacions mineres als Andes forma part de la mateixa (re)partida on agrotòxics i represes, al Brasil, augmenten un espoli multinacional començat fa igualment segles. Encara perviu el desplaçament i extermini de pobladors originaris. L’articulació, cosir fets, és una urgència. Identificar discursos i (neo)llenguatges i traçar millor els paral·lelismes ha de portar a sentiment de comunitat, salvant distàncies.

Trobo a faltar marcs amplis davant un relat multiforme d’agenda gairebé única. La idiotització uniformitzant em sembla un afluent del discurs dominant: el del màrketing. Lliurats a consumir el soroll desinformatiu esdevé un abaixacaps eixordador esquitxat de misèries democràtiques, calendaris de rebaixes i Dies Mundials del que sigui. Fils roents on abraçar-se en la renúncia, en el pàlpit de la pobresa i atordiment ambient que arriba a l’occident de Wal-Mart, o Mercadona.

Cosir marcs o fulles mostra arbre i fins paisatge. La suma de resistències, encapsulades en relats propis, també. Comparteixen ser resposta a tentacles d’una mateixa mà o mètode. Descriure’n llenguatges o cares i obrir focus obre llindar de convergència i identificació. Les semblances globals uniran quan uneixi el relat. Sense la creació de contextos compartits i plataformes narratives on allotjar-los l’empatia és un caprici d’atzar. La construcció d’una comunitat conscient de relats demana ponts, com a pas previ. I sortir de l’autorelat. En tot cas, més enllà de la urgència, em sembla un context possible.


 

Anuncis

2 pensaments sobre “El context com a potència de canvi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s