“Prefiero morir una vez en Siria que morir aquí cada día”

 

L’abandonament va més enllà del mar o a la costa. Als camps de refugiats mata la desesperença.  Nea Kavala és un dels 50 camps llistats per Canal refugiados. Hi malviuen persones que fugen d’una guerra que no han provocat. Lluny dels focus la seva desesperança és diaria. Desplaçats contra voluntat sovint ho han perdut tot o carreguen amb  morts recents. També l’han vist a tocar de mar. Tenien casa, tenien feina, anaven a la universitat. Sovint eren persones acomodades. Del circ de l’ONU, reunida per trobar una resposta impossible, rebran titulars i bones paraules. La resposta de l’Europa institucional són engrunes d’una presó invisible. Un camí segat on mes rere mes es mor d’oblit amb la certesa creixent d’haver d’aparcar la vida als camps un any més. La misèria sostinguda i lenta oferida per Europa és parenta dels morts per retallades a Grècia. Malgrat ser abismal, la diferència és de grau.

Confinament. Un carnet per no sortir de Grècia  

Les 1.300 persones de Nea Kavala (50.000 aprox a Grècia) no moriran de gana però s’apaguen d’oblit i desesperança. Moltes fa han passat l’estiu sota lona a més de 40ºC, sense cap ombra a l’abast i amb una dutxa per cada 130 persones. Les pluges ara aneguen. Prova a viure així, dins el cor sec que l’Europa mostra. Passa una setmana a 45ºC sense moure’t de la tenda. Ensorra’t perquè tens la família partida, perquè no saps què serà de tu perquè se t’acaben els diners o perquè algú ha adoptat una filla teva i ja no parla el teu idioma.

Camps com Nea Kavala són la imatge d’una intemperie humana que segueix lluny de la costa, lluny d’un mar de morts, fotògrafs i de màfia tolerada. Una vergonya lenta, quotidiana i oculta, custodiada per militars (intervinguda per la policia). Sense poder sortir de Grècia, sense poder comprar res quan els estalvis s’acaben, els qui l’habiten queden condemnats a ser-hi. En depenen, hi van decaient.Nea Kavala, com d’altres camps, dista del poble més proper en 5km de carretera: ni es veu. Una de tantes intempèries que, aquesta vegada, el desgovern europeu ha creat dins les seves fronteres. 

 

retocadaa-img_3491
Team Banana, repartint plàtans a Nea Kavala

Les dones, el pilar, els homes, amb la mirada perduda

El que s’oculta són persones com tu o com jo. Treballadors, universitaris, canalla que fa 5 anys que no va a l’escola, que no recorda què és seure en una aula. El 40% dels habitants de Nea Kavala són menors d’edat que campen entre les tendes i juguen (si recorden què és jugar) amb pals, plàstics i ferros del camp. Alguns cossos menuts acumulen la violència que han vist, traumes de guerra i ganes d’abraçar. D’altres no reaccionen. Potser sí que, en la seva relativa inconsciència, se’n sortiran abans que els adults:no serà perquè aquesta Europa se’n preocupi.

Homes ocults han perdut la seva funció de portar diners a casa i resten hores i hores dins tendes que es mullen, que xiulen pel vent. Dones ocultades rere les reixes del camp fan pa en bidons escalfats per llenya.Són un pilar que cuina mentre poden comprar al poble (la corrua de carros per la carretera és diària), el menjar, servit sota mirada militar, és molt dolent.  Patata, arròs, patata, arròs i alguns d’altres esquitxos.Mes rere mes, dia rere dia safates de porex i plàstic.El menjar just per no morir de gana, res més Qui pot, perquè hi ha qui pot, perquè no eren pobres, intenta llogar un pis: no és fàcil.  

Les persones petites

El desinterès dels governs per allotjar els qui fugen d’una guerra, les seves raons i discursos buits a l’ONU són conegut. És germà del menyspreu que subjau aquí a les retallades en sanitat o educació, als desnonaments, les estafes bancàries o a la pantomima democràtica de portes giratòries i paradisos fiscals. És germà de les guerres benvingudes, de les titularitzacions de deute de Wall Street, de la misèria externalitzada i dictada per la força fronteres enllà. Els ‘refugiats’, els migrants, els desnonats, els salaris que cauen s’estavellen al mateix sac de complicitats plutocràtiques.  

retoc-img_3669
Nea Kavala. Ball per sumar nens abans d’anar a classe.

A l’estiu camps com Nea Kavala han rebut l’abraçada de voluntaris que, pagant-se viatge i estança, han sostingut una escola i creat, fins i tot, una companyia de teatre. A milers, persones com gotes vingudes d’arreu d’Europa han fet jugar els petits, han donat conversa als grans, han fet (fan), el que poden. Què fer des de casa? Voler conèixer ja és molt, tal i com s’amaguen les coses. Conèixer la mort lenta als camps, terra endins. Fer-ne difusió. Saber que els nostres governs, prou criminals amb un Mediterrani sembrat de cadàvers, farien exactament el mateix amb tu. Si arribés el moment, si fos el teu torn.Perdre la por que, fora dels camps, ens empresona. Al capdavall són persones petites com les que van passant pels camps, com les qui son capaces de construir portant allò que és més difícil: una mena d’humana esperança.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s